L'equilibri funcional

Amb el temps, he anat tenint ganes d'allunyar-me dels extrems. M'adono que tots els extrems necessiten una part de fanatisme y que acaben magrejant la realitat. Només l'equilibri, el dubte constant i la voluntat empàtica d'entrendre l'altre ens acosten a la veritat. Així és com ho sento i així és com vull seguir pensant. És la conclusió a la que em porta la convivència amb gent de tots colors.

De totes formes, seria aquest equilibri desitjable per tothom? Seriem més feliços si tothom arribés a una postura equilibrada? Hi ha alguna cosa important al món que s'hagi aconseguit des d'aquest punt de vista o són els extrems i els extremistes els que mouen el món? Potser ells són necessaris, però potser l'equilibri permet que no morim tots en l'intent, aplicant les idees del quatre bojos que arroseguen el món. Que l'arroseguen o l'empenyen, segons com es miri.

¿Qué tal si dejamos de joder con las banderitas?