31.3.05

¿Hay guionistas sarcásticos o perdemos la esperanza?

Momento álgido de la historia de la ironía en televisión. Varios famosos se reúnen en un espacio cerrado para compartir la violación de su intimidad durante unos meses. Carne televisiva, acuerdo tácito. Cual ovejas sumisas, dos de ellos abren fuego. Se acercan uno al otro con una sonrisa infinita y una única sombra en su mirada:

- Hola, encantado - repiten- ¿Y tú quién eres?

La idea entera se desmorona. Dos famosos que no se reconocen. La ironía está servida, el vacío de toda la idea crece segundo a segundo. Pero la gran farsa persiste, día a día, semana a semana, mes a mes, año a año. Yo me río desde la atalaya pero... ¿alguien más dentro del programa me sigue? Esperemos que sí. El sentido del humor es lo último que debe perderse.


¿No, en serio, a qué te dedicas?


23.3.05

No ho diguis a ningú

Badant boca, vaig demanar-li que m'ho repetís. "Ei, però que no surti d'aquí..." Vaig allunyar-me sense girar-me i vaig deixar enrera la porta. Ja estava fet, ja havia sortit. L'escàndol, el rumor, la insinuació era una cruent realitat al meu cap; no, més aviat una imaginaria ferida que no es podia tancar, ben al contrari, creixia i creixia.

Necessitava un contacte amb la realitat. Necessitava saber, en boca d'algú altre, que allò no era veritat; no podia ser veritat només al meu cap. I sí, vaig decidir-me a dir-li. M'hi vaig atansar i just obria la boca quan em va dir: "Ja ho saps, oi? És fortíssim".

I llavors em vaig adonar que, independentment del que hagués passat, aquella història ja era veritat.


¿Saps qui es va liar amb qui? ¿Però ho has vist, tu?

15.3.05

Tiempo de milagros

Instalado en la azotea, con los pensamientos carcomiéndome el cuero cabelludo de persistente angustia, miraba al cielo. Presente sólo por obligación física, repasaba una y otra vez su última mirada, aquella que certificaba su asesinato, aquella en la que comprendí que no me quería. Es decir, me quería, pero nunca la tendría. Seguiría allí, a medio paso de mi, a un oceano de distancia de mi corazón. Nunca la tendría, y seguía pasando el dedo de mi consciencia por la herida abierta y latente.



Y el peso de mis pensamientos, el peso inacabable del vacío que poco a poco iba ensanchando mi tristeza iba haciendo mella en mis ojos, que empezaron a gotear, indefensos. La puesta de sol certificó mi derrota, sólo la noche haría justicia a mi pesar.



Pero había olvidado algo esencial. La vida es un milagro. La vida es lo único que realmente vale la pena; lo único indiscutible. Y tragué la pena, que era poca porque los rayos que destiñen la oscuridad de la noche se lo llevan todo. Nada es suficientemente pesado como para sobrevivir a la terapia de un nuevo día. ¿O acaso una mirada es más duradera que el guiño del sol?

8.3.05

Freaking out

You lock the door and throw away the key. There's someone in my head but it's not me. Sometimes is hard to tell who's loving you from who's driving you mad. Maybe it's the same one. Maybe it's you. You'd better find the key... and come back. Stay cool, enjoy, smile... love yourself.


I'll see you on the dark side of the moon.

1.3.05

Por de caure

Tantes vegades t'havia imaginat que quasi et tocava, t'olorava a les fosques, m'enlluernava amb les guspires dels teus ulls. Al meu cap eres clara i concreta, brillant i preciosa. Sempre reies i em miraves llargament, sense dir res, quan ens trobàvem, amb la naturalitat d'un estiu al poble, en aquell lloc tan lleuger que només coneixiem tu i jo.


"I thought you were afraid of heights".

I llavors et vaig veure, d'una refilada, de veritat. Tot era com jo havia imaginat: idèntic, totalment diferent. Van ser uns segons, no més. Suficient per veure el tacte de la teva pell, la humitat dels teus ulls, el baf del teu respir en un matí gèlid. Sí, eres tan bella com sempre, potser més i tot, però mai podries igualar-te; mai podries igualar la imatge que tenia al meu cap perquè allà res no és veritat. Al meu cap, tu eres perfecta. Tu eres mentida.


"I'm not afraid of heights. I'm afraid of fallin'".