El millor lladre del món

Era el millor lladre del món, o això deien. Va començar robant carteres, bijuteria i fruites al mercat. Animat per la seva sorprenent habilitat per passar desapercebut, de seguida va fer els primers grans robatoris: caixes fortes, cotxes de luxe i grans mansions. Era silenciós, era quasi invisible i sabia guanyar-se la confiança de la gent: era imparable.

Però ben aviat va adonar-se que els diners només són diners i que dos mil no satisfan el doble que mil; va adonar-se que els bens materials no són més que asèptica moneda de canvi i que el valor sentimental només té sentit per qui ha volgut donar-li'n.

Per això va començar a robar cors. Cors i ànimes, i plors i pensaments; va robar idees, sensacions i fins i tot alegries. Entrava a la vida i la ment de qualsevol per viure-li durant una estona. Eren petites dosis de realitat, d'extrema realitat, que no es podien comprar amb diners. Aquesta era la màxima expressió del lladre: entrar a l'últim racó, el més secret, del cervell de la seva víctima i robar aquell collaret que havia pertangut a l'àvia; no, encara era millor: robava l'emoció de l'àvia al regalar el collaret i de la neta al sentir que l'àvia no moriria mai mentre ella tingués el collaret. Això robava.

Havia viscut centenars de vides, però mai no s'havia preguntat què sentien les víctimes. Mai havia sigut una víctima, tot i que havia estat dins d'elles en infinites ocasions. ¿Què deu ser que et visquin la vida, que et robin l'alegria de tenir un fill o la de guanyar la loteria? No ho sabia ni li importava. Un lladre no pensa en les víctimes. En tot cas, no el millor del món.

Però això era abans, abans d'avui. Avui camina pel carrer, circula xiulant sense que ningú no el senti, planejant què farà, preguntant-se què vol fer. I es fixa en una noia: sembla a punt de sentir-se feliç, sembla a punt de plorar, sembla a punt d'explotar. És al mig del carrer sentint tot el que l'envolta, a punt d'estornudar, a punt de somriure, a punt de tenir la pell de gallina. Està a punt. I hi entra amb tot; ell no s'ho pensa dos cops i hi entra, esperant trobar-hi el millor botí ens moltes setmanes.

Ho fa, però no. No ha sortit bé: ella és buida.

Se sent estrany, alguna cosa no va bé. No, no és això, és ell qui està buit. L'envaeix aquesta buidor, se n'omple; l'envaiex la impotència, la ràbia, la tristesa i la frustració. Se sent buidat més que buit i és llavors quan s'adona que no ha robat res, sinó que l’han robat; li han robat el cor. Ella somriu, finalment. Somriu, se li posa la pell de gallina per la lleugera brisa que creua la plaça i se'n va fent voleiar els cabells. Ell compren llavors que aquell gest l'encadenarà per sempre: l'ha enxampat.