6.7.05

L'equilibri funcional

Amb el temps, he anat tenint ganes d'allunyar-me dels extrems. M'adono que tots els extrems necessiten una part de fanatisme y que acaben magrejant la realitat. Només l'equilibri, el dubte constant i la voluntat empàtica d'entrendre l'altre ens acosten a la veritat. Així és com ho sento i així és com vull seguir pensant. És la conclusió a la que em porta la convivència amb gent de tots colors.

De totes formes, seria aquest equilibri desitjable per tothom? Seriem més feliços si tothom arribés a una postura equilibrada? Hi ha alguna cosa important al món que s'hagi aconseguit des d'aquest punt de vista o són els extrems i els extremistes els que mouen el món? Potser ells són necessaris, però potser l'equilibri permet que no morim tots en l'intent, aplicant les idees del quatre bojos que arroseguen el món. Que l'arroseguen o l'empenyen, segons com es miri.


¿Qué tal si dejamos de joder con las banderitas?

3 Comentaris:

Blogger Miada deia...

Los extremos son siempre necesarios, en todos los campos de la vida, si no existiesen no podríamos saber por dónde buscar ese equilibrio que nos pasamos la vida buscando y nunca logramos alcanzar...

Lo malo son los extremos de los extremos...

Un beso.

12:14 p. m.  
Blogger UROS JOSÉ deia...

no lo entiendo, en que dialecto esta escribido? XD

4:08 p. m.  
Anonymous Anònim deia...

Els extrems sempre els hem de veure com a límits del fi. Del fi o de la desaparició dels que no estem en cap de les dues puntes de la corda. Ens cal uns extrems per a saber on estem nosaltres, on està el nostre camí, on es troben els nostres desitjos i....... com diu "miada" saber trobar el nostre propi equilibri.
Endavant amb les reflexions, pensaments i comentaris.

5:34 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Inici